El nostre projecte.

Editorial Llibres de Matrícula pretén dinamitzar un sector de la indústria editorial catalana, el de la història de les mentalitats i la microhistòria , que sovint es confon amb la història local.

dilluns, 11 de juliol de 2011

"Les meves tres Espanyes", de Zakhar Isaàkovitch Plàvskin 1er capítol.

Ara ja fa poc més d'un mes que Llibres de Matrícula iniciava la transcripció via twitter del llibre "Les meves tres Espanyes", de Zakhar Isaàkovitch Plàvskin. Ja portem 50 tweets, però encara no estem ni a la meitat del primer capítol. Hem assistit a la destrucció de les imatges i les formes literàries, a la pèrdua del sentit. Potser les noves i revolucionàries tecnologies de la comunicació es suposen un preu molt alt: la destrucció de la llengua.
Avui Llibres de Matrícula us fa arribar el primer capítol de "Les meves tres Espanyes", per a que pugueu gaudir-ne la lectura. I és que res no pot substituir el paler senzill de deixar-se endur per les paraules d'un llibre.... i aquest particularment ens té molt a aportar. Vosaltres jutjareu.


MEMÒRIA GENÈTICA
O ALGUNA ALTRA COSA
(A MANERA DE PREÀMBUL )

Quan encara era molt jovenet, el meu company de curs i amic Volódia Xor, que es convertiria més tard en un traductor conegut, em va dedicar uns versos, basats en un epigrama de Kozmà Prutkov

No va pas néixer espanyol,
només jueu,
mes tant de dies com de nits
somia el Pirineu.
Ell, doneu-li Sevilla,
i una guitarra,
una Sònia-Inesilla
i castanyoles... i aire!.1

Efectivament, l’afecció a Espanya em ve com qui diu de la infantesa. No sé recordar com va començar. Potser amb la lectura de l’edició infantil del Quixot, on em vaig trobar per primera vegada amb el llunyà i desconegut país dels Pirineus? Potser contribuïen a mantenir el meu interès les converses dels grans, que comentaven en presència meva les batalles polítiques d’Espanya. Aquelles converses excitaven sens dubte la meva imaginació. Però n’hi ha prou amb això per explicar l’atracció tan especial que jo sentia per Espanya? Fa just molt poc, ja aquí, a l’emigració, vaig recordar un episodi de la meva primera infantesa, que potser pot afegir llum a la meva “hispanofília” infantil.
Jo tenia tan sols 8 anys quan de sobte em vaig interessar pels meus orígens i li vaig preguntar al meu pare:
-Tu m’has dit que el meu avi havia estat un mestre hebreu. I el teu, d’avi, qui era?
Em va respondre que el seu avi havia mort abans de néixer ell i que sobre això era millor que li preguntés al meu, d’avi, que vivia a Moscou.

L’estiu d’aquell mateix any, en arribar a Moscou per passar una temporada amb els parents, com qui diu a l’estació mateix, vaig fer a l’avi la pregunta en qüestió. Em va parlar del seu pare, que era un sastre de poble, i afegí que la seva família vivia a Polònia, i que els nostres avantpassats més llunyans semblava que venien de Bulgària i parlaven no pas en yidish, com altres jueus europeus, sinó en alguna altra llengua, que retirava al llatí.

Aleshores no li vaig donar importància a l’episodi i el vaig oblidar durant molt de temps. Però ara, en recordar les meves indagacions infantils sobre la nostra genealogia, m’he adonat, de sobte, que, si hem de creure la llegenda familiar, la nostra família, pel que deia l’avi, no era pas askenazi, com la majoria de compatriotes europeus, sinó que venia dels sefardites que vivien antigament a Espanya i parlaven en “ladino”, és a dir en romànic antic, i que després de l’expulsió d’Espanya el 1492 es van escampar pel món, establint-se sobretot als Balcans i al Pròxim Orient.

Quan vaig explicar a un doctor en ciències mèdiques conegut meu aquesta llegenda, prou versemblant, l’home va exclamar:
-Avui estaríem temptats de dir que era la seva memòria genètica la que alimentava el seu antic amor per Espanya.
No ho sé, no ho sé... I per tant deixo oberta la qüestió de l’origen (o els orígens) d’aquest meu amor. Sigui com sigui, va marcar tota la meva vida.

Ja en el darrer curs de l’escola vaig decidir dedicar-me a estudiar la cultura espanyola en horari extraescolar. Però resulta que no era tan senzill com això. L’única institució d’espanyol que existia a l’època a Leningrad era a l’Institut de l’Inturist, que formava guies turístics, i això no m’interessava gens. I el 1935 vaig matricular-me a la secció francesa de la facultat de literatura de l’Institut de Filosofia, Literatura, Lingüística i Història de Leningrad (LIFLI). Feia uns anys que s’havia independitzat de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat, i el 1937 va tornar a pertànyer a la Universitat. En la secció que jo havia escollit, l’espanyol s’estudiava com a segona llengua romànica en els cursos superiors.

En aquella època jo llegia força sobre Espanya, i en els diaris buscava abans que res les notícies sobre els esdeveniments d’enllà dels Pirineus. Espanya patia aleshores el “bienni negre”, després de la repressió brutal de la revolta dels miners asturians i l’arribada al poder dels partits reaccionaris. Només la tardor de 1935 van aparèixer notícies esperançadores sobre la unió de les forces democràtiques –el Front Popular-, i després sobre la victòria d’aquest bloc en les eleccions a corts el febrer de 1936 i la formació d’un govern del Front Popular. Sobre el que va passar després a Espanya val la pena parlar-ne amb una mica de detall, perquè el destí va voler que jo prengués certa part en els esdeveniments en qüestió. I per a la generació actual de lectors es tracta de fets tan antics...
Els partits del Front Popular van topar immediatament amb greus dificultats. Perquè l’Espanya de l’època era un dels estats més endarrerits d’Europa, econòmicament parlant. Gairebé no hi havia empreses grans, i els treballadors no coneixien ni els drets i llibertats més elementals. Quant al camp, encara s’hi conservaven les relacions semifeudals entre els terratinents latifundistes i la massa de pagesos, en la gran majoria sense terra pròpia, obligats a arrendar-la als senyors en condicions quasi d’esclavatge o bé a treballar per a ells.

Però fins i tot les reformes ben moderades que el govern del Front Popular tenia la intenció d’introduir van provocar una reacció violenta per part de les forces reaccionàries. La confrontació política derivava cada vegada més sovint en encontres armats. El 18 de juliol, en el Marroc espanyol i en una sèrie de ciutats de la metròpoli, es produí una revolta militar, encapçalada per qui era aleshores el general més jove d’Espanya, Francisco Franco. I quan la revolta va ser sufocada a totes les ciutats, Franco es dirigí a l’Alemanya de Hitler en cerca d’ajuda. L’exèrcit colonial del Marroc i la Legió Estrangera van ser embarcats a l’Àfrica en vaixells alemanys i transportats al continent. La revolta militar derivà en una guerra civil que durà 32 mesos, entre els franquistes (els partidaris de Franco) i els republicans (els partidaris del govern del Front Popular). La guerra espanyola de 1936-1939 continua encara ara provocant grans discussions. Jo no sóc historiador ni sociòleg i per tant no em puc immiscir en els debats dels especialistes. Però com a participant en alguns dels esdeveniments que van tenir lloc, recordo amb molta vivesa tot el que aleshores vaig veure i experimentar, i valoro especialment aquella visió juvenil de la realitat que m’envoltava.
És clar que aquesta visió subjectiva meva de la guerra d’Espanya pot desagradar a algú. No excloc que alguns dels esdeveniments de què vaig ser testimoni hagin agafat, en la meva visió romàntica, unes proporcions que no els corresponen, mentre que d’altres, dignes de major atenció, ni tan sols me’n vaig adonar. Què hi farem: jo escric unes memòries, i les memòries tenen sempre inevitablement un caràcter subjectiu. Això afecta totes les parts del llibre. En la segona, parlo del meu difícil camí com a hispanista. No va ser un camí de roses per a ningú. La ciència soviètica, especialment en les branques d’humanitats, es contraposava de manera radical a la ciència estrangera. El meu aïllament en el terreny professional s’agreujava encara més pel fet que durant gairebé mig segle no vaig tenir dret a sortir del país, no únicament a causa dels meus orígens jueus, sinó també per la rebequeria mostrada en una ocasió amb els representants del poder.

Finalment, la darrera part del llibre, que abasta els anys del canvi polític, va dedicada a les meves noves trobades directes amb Espanya i a les relacions que vaig establir amb els meus coŀlegues estrangers els 15 darrers anys del segle XX. Està clar que el llibre no esgota tots els aspectes de la meva ja llarga vida. De la meva participació en la Segona Guerra Mundial espero parlar-ne a part. És per això que el subtítol es diu “Notes subjectives i fragments de records”.

Cap comentari: