"Les meves tres Espanyes", de Zakhar Isaàkovitch Plàvskin 1er capítol.

Ara ja fa poc més d'un mes que Llibres de Matrícula iniciava la transcripció via twitter del llibre "Les meves tres Espanyes", de Zakhar Isaàkovitch Plàvskin. Ja portem 50 tweets, però encara no estem ni a la meitat del primer capítol. Hem assistit a la destrucció de les imatges i les formes literàries, a la pèrdua del sentit. Potser les noves i revolucionàries tecnologies de la comunicació es suposen un preu molt alt: la destrucció de la llengua.
Avui Llibres de Matrícula us fa arribar el primer capítol de "Les meves tres Espanyes", per a que pugueu gaudir-ne la lectura. I és que res no pot substituir el paler senzill de deixar-se endur per les paraules d'un llibre.... i aquest particularment ens té molt a aportar. Vosaltres jutjareu.


MEMÒRIA GENÈTICA
O ALGUNA ALTRA COSA
(A MANERA DE PREÀMBUL )

Quan encara era molt jovenet, el meu company de curs i amic Volódia Xor, que es convertiria més tard en un traductor conegut, em va dedicar uns versos, basats en un epigrama de Kozmà Prutkov

No va pas néixer espanyol,
només jueu,
mes tant de dies com de nits
somia el Pirineu.
Ell, doneu-li Sevilla,
i una guitarra,
una Sònia-Inesilla
i castanyoles... i aire!.1

Efectivament, l’afecció a Espanya em ve com qui diu de la infantesa. No sé recordar com va començar. Potser amb la lectura de l’edició infantil del Quixot, on em vaig trobar per primera vegada amb el llunyà i desconegut país dels Pirineus? Potser contribuïen a mantenir el meu interès les converses dels grans, que comentaven en presència meva les batalles polítiques d’Espanya. Aquelles converses excitaven sens dubte la meva imaginació. Però n’hi ha prou amb això per explicar l’atracció tan especial que jo sentia per Espanya? Fa just molt poc, ja aquí, a l’emigració, vaig recordar un episodi de la meva primera infantesa, que potser pot afegir llum a la meva “hispanofília” infantil.
Jo tenia tan sols 8 anys quan de sobte em vaig interessar pels meus orígens i li vaig preguntar al meu pare:
-Tu m’has dit que el meu avi havia estat un mestre hebreu. I el teu, d’avi, qui era?
Em va respondre que el seu avi havia mort abans de néixer ell i que sobre això era millor que li preguntés al meu, d’avi, que vivia a Moscou.

L’estiu d’aquell mateix any, en arribar a Moscou per passar una temporada amb els parents, com qui diu a l’estació mateix, vaig fer a l’avi la pregunta en qüestió. Em va parlar del seu pare, que era un sastre de poble, i afegí que la seva família vivia a Polònia, i que els nostres avantpassats més llunyans semblava que venien de Bulgària i parlaven no pas en yidish, com altres jueus europeus, sinó en alguna altra llengua, que retirava al llatí.

Aleshores no li vaig donar importància a l’episodi i el vaig oblidar durant molt de temps. Però ara, en recordar les meves indagacions infantils sobre la nostra genealogia, m’he adonat, de sobte, que, si hem de creure la llegenda familiar, la nostra família, pel que deia l’avi, no era pas askenazi, com la majoria de compatriotes europeus, sinó que venia dels sefardites que vivien antigament a Espanya i parlaven en “ladino”, és a dir en romànic antic, i que després de l’expulsió d’Espanya el 1492 es van escampar pel món, establint-se sobretot als Balcans i al Pròxim Orient.

Quan vaig explicar a un doctor en ciències mèdiques conegut meu aquesta llegenda, prou versemblant, l’home va exclamar:
-Avui estaríem temptats de dir que era la seva memòria genètica la que alimentava el seu antic amor per Espanya.
No ho sé, no ho sé... I per tant deixo oberta la qüestió de l’origen (o els orígens) d’aquest meu amor. Sigui com sigui, va marcar tota la meva vida.

Ja en el darrer curs de l’escola vaig decidir dedicar-me a estudiar la cultura espanyola en horari extraescolar. Però resulta que no era tan senzill com això. L’única institució d’espanyol que existia a l’època a Leningrad era a l’Institut de l’Inturist, que formava guies turístics, i això no m’interessava gens. I el 1935 vaig matricular-me a la secció francesa de la facultat de literatura de l’Institut de Filosofia, Literatura, Lingüística i Història de Leningrad (LIFLI). Feia uns anys que s’havia independitzat de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat, i el 1937 va tornar a pertànyer a la Universitat. En la secció que jo havia escollit, l’espanyol s’estudiava com a segona llengua romànica en els cursos superiors.

En aquella època jo llegia força sobre Espanya, i en els diaris buscava abans que res les notícies sobre els esdeveniments d’enllà dels Pirineus. Espanya patia aleshores el “bienni negre”, després de la repressió brutal de la revolta dels miners asturians i l’arribada al poder dels partits reaccionaris. Només la tardor de 1935 van aparèixer notícies esperançadores sobre la unió de les forces democràtiques –el Front Popular-, i després sobre la victòria d’aquest bloc en les eleccions a corts el febrer de 1936 i la formació d’un govern del Front Popular. Sobre el que va passar després a Espanya val la pena parlar-ne amb una mica de detall, perquè el destí va voler que jo prengués certa part en els esdeveniments en qüestió. I per a la generació actual de lectors es tracta de fets tan antics...
Els partits del Front Popular van topar immediatament amb greus dificultats. Perquè l’Espanya de l’època era un dels estats més endarrerits d’Europa, econòmicament parlant. Gairebé no hi havia empreses grans, i els treballadors no coneixien ni els drets i llibertats més elementals. Quant al camp, encara s’hi conservaven les relacions semifeudals entre els terratinents latifundistes i la massa de pagesos, en la gran majoria sense terra pròpia, obligats a arrendar-la als senyors en condicions quasi d’esclavatge o bé a treballar per a ells.

Però fins i tot les reformes ben moderades que el govern del Front Popular tenia la intenció d’introduir van provocar una reacció violenta per part de les forces reaccionàries. La confrontació política derivava cada vegada més sovint en encontres armats. El 18 de juliol, en el Marroc espanyol i en una sèrie de ciutats de la metròpoli, es produí una revolta militar, encapçalada per qui era aleshores el general més jove d’Espanya, Francisco Franco. I quan la revolta va ser sufocada a totes les ciutats, Franco es dirigí a l’Alemanya de Hitler en cerca d’ajuda. L’exèrcit colonial del Marroc i la Legió Estrangera van ser embarcats a l’Àfrica en vaixells alemanys i transportats al continent. La revolta militar derivà en una guerra civil que durà 32 mesos, entre els franquistes (els partidaris de Franco) i els republicans (els partidaris del govern del Front Popular). La guerra espanyola de 1936-1939 continua encara ara provocant grans discussions. Jo no sóc historiador ni sociòleg i per tant no em puc immiscir en els debats dels especialistes. Però com a participant en alguns dels esdeveniments que van tenir lloc, recordo amb molta vivesa tot el que aleshores vaig veure i experimentar, i valoro especialment aquella visió juvenil de la realitat que m’envoltava.
És clar que aquesta visió subjectiva meva de la guerra d’Espanya pot desagradar a algú. No excloc que alguns dels esdeveniments de què vaig ser testimoni hagin agafat, en la meva visió romàntica, unes proporcions que no els corresponen, mentre que d’altres, dignes de major atenció, ni tan sols me’n vaig adonar. Què hi farem: jo escric unes memòries, i les memòries tenen sempre inevitablement un caràcter subjectiu. Això afecta totes les parts del llibre. En la segona, parlo del meu difícil camí com a hispanista. No va ser un camí de roses per a ningú. La ciència soviètica, especialment en les branques d’humanitats, es contraposava de manera radical a la ciència estrangera. El meu aïllament en el terreny professional s’agreujava encara més pel fet que durant gairebé mig segle no vaig tenir dret a sortir del país, no únicament a causa dels meus orígens jueus, sinó també per la rebequeria mostrada en una ocasió amb els representants del poder.

Finalment, la darrera part del llibre, que abasta els anys del canvi polític, va dedicada a les meves noves trobades directes amb Espanya i a les relacions que vaig establir amb els meus coŀlegues estrangers els 15 darrers anys del segle XX. Està clar que el llibre no esgota tots els aspectes de la meva ja llarga vida. De la meva participació en la Segona Guerra Mundial espero parlar-ne a part. És per això que el subtítol es diu “Notes subjectives i fragments de records”.

"Les meves tres Espanyes", la de la guerra civil de la meva joventud, la de la meva professió, la de la retrobada.

Ahir a la UB Llibres de Matrícula va presentar el llibre "Les meves tres Espanyes. Memòries d'un brigadista soviètic a la Guerra Civil espanyola" de l'hispanista Zakhar Issaàkovitx Plavskin, Professor a la Universitat de Peterburg, i antic brigadista a la Guerra Civil espanyola. En Pelai Pagès i Blanch ens va fer un recorregut molt enriquidor per l'escenari del llibre, pels fets d'aquell conflicte que no només van ser determinants per la història dels grans relats, però sobretot per cada una de les persones que hi van prendre part, alguns malauradament deixant-hi la pell. El llibre de Plavskin és el relat d'una petita història de vida, una aventura personal que el va de marcar per sempre. La traductora Helena Vidal i la col.lega de'n Plavskin la Professora Elena Zernova van complementar la presentació donant unes pinzellades de la personalitat de l'autor i dels principals fets de la seva vida, oferint-nos un retrat d'una gran humanitat d'aquell home enamorat d'Espanya - segons ell degut a la seva memòria genètica, doncs es descobreix d'ascendència sefardita - d'aquell gran lingüísta que ens parla de les seves tres Espanyes, la de la guerra civil, la de la seva professió i la de la retrobada final; d'aquell Professor que és recordat en el seu epitafi com a "Fidel amic dels seus deixebles", i que no només es va bolcar a l'estudi de la lliterartura espanyola, sino que també va promoure i difondre les lliteratures plurinacionals espanyoles -catalana, basca i gallega - en l'àmbit de la cultura russa.

Presentació del llibre"Les meves tres Espanyes" de Zakhar Plavskin.

Llibres de Matrícula es complau en anunciar-vos la presentació del llibre "Les meves tres Espanyes. Memòries d'un brigadista soviètic a la Guerra Civil espanyola", un document inèdit, de gran valor històric i humà, del Professor Zakhar Issaàkovitx Plavskin, de la Universitat de Peterburg.
L'acte tindrà lloc a la Sala Gran de la 4ª planta de la Facultat de Geografia i Història de la UB,
c/ Montalegre 6 Barcelona
La presentació anirà a càrrec del Dr. Pelai Pagès i Blanch, de la UB, d’Helena Vidal, traductora i professora de la UB, i d’Elena Zernova, professora a la Universitat de Peterburg.
Us hi esperem!!

Les meves tres Espanyes

Llibres de matrícula es complau en anunciar-vos la nova publicació del llibre "Les meves tres Espanyes. Memòries d'un brigadista soviètic a la Guerra Civil espanyola", de Zakhar Plavskin.
El juny de 1938, a l'edat de vint anys, Plavskin va arribar a l'Espanya republicana com traductor voluntari de les Brigades Internacionals. (...) Plavskin, en els mesos que va residir a Espanya, va viure, doncs, el període de la davallada definitiva de la República, però, val a dir, que tret del període final -després de la pèrdua de Catalunya i en plena crisi política del govern republicà motivada per la creació de la Junta de Casado-, les seves memòries no reflecteixen el pessimisme que en el seu cas seria lògic. De fet, Plavskin explica la seva experiència amb un gran entusiasme juvenil, no absent de respecte pel que representa una guerra en la que cada dia veu com moren amics i col·laboradors, d'emoció per la causa que està defensant, i amb la clarividència d'un home que, sobretot a partir de la perspectiva històrica que ha transcorregut des de la fi de la guerra fins al moment en què va escriure les memòries, és molt conscient de què, a més de la pròpia guerra, en el camp republicà s'estaven ventilant al mateix temps conflictes polítics i ideològics molt intensos.
Pelai Pagès i Blanch

Torneu-me el meu fill

Ahir, al reportatge de "Sense Ficció" de TV· Torneu-me el meu fill vam veure un exemple més de la violació dels drets de la infància i de la maternitat... i en èpoques tant recents que ens donen calfreds....
Com diuen Alay i Poblet en el "Pobres nenes, dones pobres. Una història en femení de les cases de Maternitat i de caritat de Barcelona"

"Sembla com si cada moment necessités d’algun segment de la població sobre qui descarregar tota la hipocresia i la vergonya coŀlectives, com si només ens poguéssim salvar si no el miréssim. Comprendre el passat, però, ens permet recuperar la mirada. Perquè quin sentit té furgar en el nostre passat si no és per extreure’n alguna lliçó útil, que ens permeti observar millor, treure de la invisibilitat l’altre, arrossegar cap a la part iŀluminada allò que restava en penombra?"
Fins quan durarà l'abús als més dèbils, nadons, nens, mares solteres, immigrants il.legals....... Cal recuperar la nostra memòria, per vergonyosa que sigui. Quan la situació ja no té solució, l'únic consol de les víctimes és que el seu abús sigui reconegut.

Presentació del llibre "Un noi al front. Una joventut perduda 1936-1945"

El proper dimarts 19 d'octubre a les 19h es presentarà el llibre Un noi al front. Una joventut perduda 1936-1939 de Miquel Morera i Darbra, editat per LLibres de matrícula el febrer del 2010. A l'acte de presentació, que tindrà lloc a l'Espai Memorial Democràtic, hi assistirà Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya, i Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic.

L'obra recull les memòries de la vida quotidiana al front de Miquel Morera i Darbra, que amb només 16 anys va decidir acompanyar el seu pare al front d'Aragó i lluitar per la defensa de la República.

El llibre és un testimoni colpidor del període entre el 1936 i el 1945. El volum inclou il·lustracions i documentació diversa, com ara mapes d’operacions militars, la transcripció de la documentació de l'Arxiu General Militar de Guadalajara i la llista de la Lleva del Biberó dels sectors de Sarrià Sant-Gervasi i Les Corts.

Actualment, Morera és Delegat de Premsa i Propaganda de l´Agrupació de Supervivents de la Lleva Biberó-41.

Us hi esperem!

Espai Memorial Democràtic,

Via Laietana, 69

Barcelona.

Dimarts 19 d'octubre a les 19h

Les fosses d'Albinyana- Guerra Civil 1936-1939

Llibres de Matrícula presenta avui l'edició digital de l'obra de David Iñiguez i de Joan Santacana Les fosses d'Albinyana- Guerra Civil 1936-1939.
El volum fou editat sobre paper l'any 2003. Actualment, i donada l'actualitat del debat sobre la memòria històrica, els autors del projecte creuen convenient posar el text a l'abast de tots els interessats.

Descarregar Les fosses d'Albinyana
Aquesta petita obra explica les circumstàncies en les que van morir un grup de soldats de la República en la població penedesenca d’Albinyana. El llibre també mostra les dificultats que hi ha a la Catalunya actual per investigar els fets de la guerra civil sense interferències de la política. És un llibre de denuncia d’una situació que per vergonya de tots, encara és vigent: el control dels polítics sobre la nostra historia.